Tot se'n va, tot torna; eternament roda la roda de l'ésser. Tot mor, tot torna a florir, eternament corre l'any de l'ésser.
Tot es trenca, tot s'ajunta de nou; eternament la mateixa casa de l'ésser es basteix ella mateixa. Tot s'acomiada, tot es torna a saludar; eternament roman fidel a si mateix l'anell de l'ésser.
A cada instant comença l'ésser; entorn de cada 'aquí' gira l'esfera 'allà'. El mig és arreu. Corba és la senda de l'eternitat.
Nietzsche Així parlà Zaratustra, El convalescent
La voluntat de poder i l'etern retorn no impliquen que imperin formes de vida cada vegada millors, que les espècies creixin en perfecció, sinó que el món, eternament, es veu dominat per la voluntat d'acceptar-se i de repetir-se, una voluntat que és una eterna necessitat. Aquest és l'amor fati de Nietzsche, l'amor al destí, l'estimació del que és necessari. És l'acceptació, per part de la voluntat, del destí enigmàtic del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada