Aturada pensant….

Si m’ho miro amb distància, fins hi tot em fa certa gràcia.  Miro al meu voltant, escolto i res canvia, res sorprenent, res de nou, però el meu pensament no s’atura, inquiet sempre vol més, demana més, intenta crear, les idees no paren de créixer, desgrana els fets un a un i aquí poca cosa queda. Homes que no saben què volen, al cap i a la fi,  podríem dir…”són homes, què vols?”….però no voldria ser titllada de feminista, odio els extrems i a més m’encanten, però espavileu-vos una mica eh.  Família ….on?  Amics?…. els de sempre…..  hi són per descomptat, incondicionals, per sort  soc afortunada . Decepcionada,  seria la paraula, de la gent i de mi mateixa amb escreix, per actuar en contra del que penso….. Per això si m’ho miro a tir de binocular, sembla que estigui fora d’aquesta pel·lícula drama-còmica,  i que els actors que la porten a terme siguin totalments aliens a mi, així potser fins hi tot em fa certa gràcia…..


Quin enrenou això de mirar la vida de lluny eh ….de vegades t’hi has d’acostar massa per veure bona ficció, d’aquella que supera la realitat, quan a la botiga de la cantonada fan bon cinema “catanyol” diari, a la feina impera l’obra anomenada rutina i a la meva vida el KAOS, amb 3D però.    RO